- Jo de gran vull ser música, vull ser psicòloga, vull aprendre llengües i vull ser professora.
- Nena, tu vols massa coses i en aquesta vida no es pot tenir tot!Els meus pares tenen tota la raó, no hi ha temps per tot. Però de ganes, no me'n falten. Avui, abans de redactar l'entrada, pensava que ensenyant llengües hi puc trobar una mica de tot. Puc ensenyar llengües que he anat aprenent fent servir la música com a eina de transmissió de coneixements i necessito tenir certes nocions de psicologia o si més no, tenir en compte que tracto amb gent.
Així doncs, la psicologia és un component important en l'àrea del llenguatge. De fet, els professors estan en contacte amb persones i això implica, necessàriament, tenir en compte la part "humana". Tenim sentiments, motivacions, emocions, inquietuds...i per aprendre una llengua cal tenir-ne ganes.
A primer cop d'ull, quan penso en les meves dues llengües estrangeres, m'adono que he rebut teories lingüístiques molt diferents. Per una banda, l'anglès diria que l'he estudiat força a base de conductivisme i cert cognitivisme, tot i que alguna professora que recordo aplicava teories socioculturals, basades sobretot en la idea de la cooperativitat entre els alumnes, de donar-nos textos en relació a temes culturals i la participació en concursos sobre cultura anglesa (la Mar). Tot i això el que recordo de la majoria de professors és que no incentivaven als alumnes i, en conseqüència, nosaltres teníem un comportament força passiu a classe, amb pràctiques molt guiades, on hi havia pocs components que despertessin la nostra creativitat.
En canvi, amb el francès m'ha passat una mica el contrari. L'he après mitjançant teories humanistes i socioculturals. Les classes les recordo molt interactives i creatives. Les activitats que ens demanàven de fer eren més "obertes", amb respostes que no tenien perquè ser tancades o de si o no. A més a més, a cada classe s'introduïen elements culturals, i així apreníem en quin context s'emmarcava aquella nova llengua que apreníem i això ens permetia adonar-nos de la raó per la qual estàvem estudiant aquella llengua, podiem veure que allò ho feiem amb una finalitat. Per això considero que el francès són les meves maduixes, fruites que queden bé amb xocolada, amb nata o simplement amb sucre. I que sembla que són l'ingredient que dóna el toc a la macedònia.
Considero molt més efectiu el mètode amb el qual vaig aprendre francès. Fer-ho interactiu, creatiu i dinàmic va fer que em motivés molt més a l'hora de voler aprendre la llengua. Escoltar cançons, mirar pel·lícules, llegir llibres, parlar de la cultura...definitivament és per això que vull aprendre la llengua, per parlar-la coneixent la cultura que s'hi amaga darrere.
La veritat és que penso com tu: el fet que l'ensenyament de llengües reculli tants camps diferents és un plaer.
ResponderEliminarPel que fa a les teories lingüístiques que creus més efectives, creus que una barreja equitativa, incluint el cognitivisme i el conductisme, seria més productiva que tan sols les teories humanista i sociocultural, tal com has dit que feies en francés?
Un cop més crec que la teva entrada ha estat entretinguda i interessant.
Sara
Em sobta que al centre educatiu on anaves tinguessis professores d'anglès que no fessin classes "interactives, creatives i dinàmiques". Personalment, com he dit al meu blog, per sort, jo vaig experimentar tot el contrari -també quan vaig estudiar anglès com activitat extraescolar. Així doncs, la pregunta que et vull formular és la següent:
ResponderEliminarCreus que a una acadèmia les classes d'aprenentatge de llengües solen ser més "interactives, creatives i dinàmiques" que no pas a l'escola/institut/universitat?
Sara, parlant des de la meva pròpia experiència, considero que potser quan vaig estudiar francès, el fet que hi hagués una mica de component cognitivisme, hauria estat bé, ja que potser feiem activitat que ens motivàven, però no ens corregiem i això em va portar a tenir una gran motivació pel francès, però a no dominar-lo des de la vessant més gramàtica o reflexiva. Així que penso que potser no estaria malament fer una combinació de la teoria sociocultural, humanista i cognitivista.
ResponderEliminarGràcies pel teu comentari!
Albert,com amb tot, hi ha excepcions. És cert que gran part dels meus professors ensenyaven amb desmotivació perquè potser no era la seva àrea d'especialitat i això es transmetia als alumnes. De totes maneres, una de les primeres professores que em ve al cap que es deia Mar, va ser la que em va fer agradar la llengua, perquè transmetia ganes de voler-hi aprofundir.
ResponderEliminarContestant a la pregunta, jo crec que això depèn. És cert que potser el professorat es pot plantejar treballar diferent en una acadèmia que en un institut, per exemple. La gent que s'apunta a una acadèmia sovint és perquè té ganes d'aprendre la llengua, en canvi, en un institut no sempre té perquè ser així i això fa que el professor s'hagi d'adaptar al nivell o a les ganes dels alumnes. De totes maneres, la dinamicitat o interactivitat de les classes penso que depèn, en gran part, de com tria el professor de llengües d'impartir les seves classes.
Gràcies pel teu comentari :)