7a entrada: el meu programa

Com organitzaré el curs? Suposo que aquest és dels reptes més grans que té un professor. El currículum té dos nivells de concreció: el primer donat pels fins generals de l'educació i el segon per l'adaptació que en fa cada centre de cada ciutat o poble. 

Considero oportú distingir entre les classes que em feien de llengües maternes i de llengües estrangeres. Quan ensenyes una llengua materna, si tens en compte que l'alumnat ja en desenvolupa les parts comunicatives durant seu dia a dia, els objectius del curs potser ja no s'hauran de basar tant en la part comunicativa, al contrari del que passa amb les llengües estrangeres. Si es feia alguna part de comunicació, com es pot veure a la imatge, era més de tipologia de textos i de llenguatge especialitzat, però sempre des d'una visió molt teòrica i poc pràctica. La veritat és que el tipus de currículums amb els quals m'he trobat en llengua catalana i castellana són gramaticals, sobretot dividits en estructures gramaticals, morfologia i lèxic, així com també una part de literatura i cultura castellana o catalana. 

En canvi, en francès, per exemple, recordo un currículum força basat en centres d'interès, és a dir, en vocabulari agrupat sota un camp semàntic: les fruites, els transports, la ciutat, etc. En aquest tipus de classes es donava èmfasi, sobretot, al vocabulari  i no tant a la gramàtica. Això es va donar sobretot quan vaig fer aquell any de francès a primària i després a l'ESO. Més tard, quan vaig fer aquelles classes particulars de francès, el currículum era molt basat en funcions comunicatives. Si volíem demanar alguna cosa, ho havíem de fer en francès i si no ho feiem adequadament la professora ens ho deia (si no adequàvem el registre, per exemple). A més a més, ens incitava al debat, a defensar arguments i opinions utilitzant com a vehicle d'expressió el francès. Això feia que veiéssim el francès com una llengua no només teòrica, sinó bàsicament pràctica, és a dir, com una manera més per comunicar-se.


En el cas de l'anglès, quan érem més petits basàvem l'aprenentatge en centres d'interès, per tal d'aprendre vocabulari que ja venia definit pel llibre. Recordo perfectament un d'aquests llibres. Sempre començava amb una temàtica, després feiem un listening en forma d'activitat, després llegíem un còmic (que sempre tenia els mateixos personatges), després cantàvem una cançó i al final de la unitat hi havia un apartat de fer manualitats. Aquestes parts de la unitat sempre anàven relacionades amb un centre d'interès comú i el llibre no tenia cap part de gramàtica. Sembla que a mesura que augmentàvem el nivell, l'aprenentatge anava més guiat per la gramàtica (present simple, present continuous, past simple...) i la part comunicativa es perdia. De totes maneres, com ja he explicat en una de les entrades anteriors, vaig tenir la sort de poder experimentar un aprenentatge basat en tasques (Project Work). 

6a entrada (b): les meves classes

When we lose the right to be different, we lose the
privilege to be free. - Charles Evans Hughes.

Sempre he pensat que quan un nen es va fent gran, perd la creativitat i la innocència a causa, en part, de la societat en què vivim. Estem sotmesos a regles de les quals no ens podem desencadenar, seguim tots uns mateixos patrons, ens deixem influir a tota hora (ja sigui per mitjà de la publicitat, com dels mitjans de comunicació) i, conseqüentment, perdem la identitat personal i la capacitat crítica i de reflexió. I és una llàstima perquè en la diferència i la creativitat hi ha la riquesa!

Sembla que, de vegades, l'educació talli les ales a l'imaginació i no et permeti fer-te preguntes. Jo m'he trobat que, a l'escola, a l'hora d'ensenyar-me tant llengües com altres assignatures, quan s'ha volgut aplicar la taxonomia de bloom, s'han pujat els tres primers graons, els del reconeixement, la comprensió i l'aplicació, és a dir, els graons que pertànyen a l'aprenentatge mecànic, però no s'ha anat més enllà. Així que el que és l'anàlisi, la síntesi i l'avaluació no se li ha donat gaire importància i, per tant, no s'ha potenciat l'esperit crític de l'alumnat. El fet de tenir llibres de gairebé totes les assignatures feia que estéssim lligats a uns exercicis pautats, que tenien un ordre. I si en alguna ocasió hi havia tasques de comunicació que aparentment semblaven més lliures, acabaven sent pràctiques molt controlades. Per això considero que Fyodor Dostoyevski té raó quan diu que "lo que más teme la gente es dar un nuevo paso, emitir una nueva palabra", ja que la participació a classe no era del tot ben vista, de vegades.

Cal dir que considero que les classes que més m'avorrien eren les de català i castellà. Sempre han estat classes on s'ha treballat el mateix temari, basat sobretot en gramàtica i on l'aprenentatge de les regles gramaticals o del funcionament de les paraules es feia deductivament, per la qual cosa l'alumne no havia de fer gaire esforç per intentar desxifrar quina podia ser la norma. Així doncs, erem alumnes que més tard podíem arribar a patir sequera de reflexió. 

En canvi, les classes d'anglès eren diferents. És evident que tot depenia del professor. Tot i que n'hi havia que seguia els llibres, on normalment hi havia una primera part d'escalfament i, després, d'aquell escalfament se'n extreia una part de gramàtica, n'hi havia que feien les classes més entretingudes i procurant no seguir tant el llibre. Recordo que a primària, fèiem obres de teatre, de vegades, inventades per nosaltres, fins i tot. Això ens motivava molt. Pel que fa al francès, no recordo amb gaire exactitud quina mena de classes fèiem, ja que n'he fet poc. Però aquelles que feia amb la professora particular no estaven gaire guiades, per la qual cosa, treballàvem força el que ens venia de gust, deixant entreveure una escletxa de creativitat. 

6a entrada: Project Work, de les millors experiències educatives.

Agafo el telèfon i marco el seu número. Si? Diguim?. Sóc la Sònia, et trucava per si podia passar a buscar el projecte del qual et vaig parlar l'altre dia. La veu que se sentia a l'altre punta del cable telefònic era de la Mar, la meva professora d'anglès de l'ESO. Hi ha professores que et marquen, ella és una d'elles. Vaig passar a buscar els dossiers i CDs que ella tenia del projecte que vam fer en anglès. La primera part que es feia a l'institut es titulava Teenagers yesterday and teenagers today. When our parents were our age i era un treball basat a fer una comparativa dels joves d'avui en dia i dels joves de fa un temps (els nostres pares, vaja). Era un treball que ja havien començat a fer les promocions abans que la nostra i que nosaltres vam acabar. No cal dir que la feina de la professora va ser crucial.

Així doncs, tinc a les mans dos dossiers força gruixuts. El primer són el conjunt d'activitats que vam fer els alumnes al llarg de tres cursos de l'ESO (imatge de la dreta); des d'entrevistes, contextos històrics i jocs fins a l'evolució de les músiques i vídeos sobre temes de joves. Aquell projecte havia costat anys, mesos i dies de dedicació. L'altre dossier es va elaborar després d'haver aconseguit la beca i haver anat de viatge a Anglaterra, en forma de memòria. De manera que el viatge era per anar-ho a passar bé, però al mateix temps per aprendre molt i apropar-nos a la cultura anglesa.

A l'informe del curs hi he trobat escrita l'essència d'aquest projecte: 

"Quan vàrem començar a pensar i parlar sobre el projecte, el tema de l’adolescència va sortir de manera molt espontània, en part perquè amb els nostres alumnes hem vist i treballat vídeos sobre joves de parla anglesa i aleshores vam creure que seria interessant conèixer de prop com són, com viuen els adolescents del país anglès en la realitat, i centrar així la memòria del treball comparant la vida dels joves en els dos països." 

I més avall, s'explicitaven els objectius del Project Work, d'entre els quals trobo interessant destacar: (1) treballar les habilitats d’Expressió oral i escrita incidint en la fluïdesa, l’entonació i la pronunciació, fet que donarà credibilitat a la seva representació; (2) familiaritzar-se en el procés  d’obtenció d’informació amb la seva correcta interpretació, fent un treball de recerca dels anys en què els seus pares tenien la seva edat i comparar-los amb el seu món actual.

Personalment considero que fer un Project Work és de les millors maneres d'aprendre. Es treballa amb uns objectius concrets, per la qual cosa aprens de temes de la vida, i mitjançant una llengua estrangera, fet gràcies al qual millores el teu nivell lingüístic.

És interessant veure que els alumnes, al final del projecte vam donar unes opinions generals, unes de les quals eren: "I have practiced a lot the language and I have learnt a lot of things about our parents' lives and way of living", "I thing that working in groups is really nice, because we laughed a lot and because we learn from each other" o "Definetely, this project is an experience to be repeated and recommended". Amb això crec que no hi ha dubte de si ens va agradar o no treballar en aquest projecte.

You can teach a student a lesson a day; but if you teach him to learn by creating curiosity, he will continue the learning process as long as he lives. (Clay P. Bedford)

5a entrada: metodologies d'ensenyament

Què busca un nen petit en un llibre? Si feu memòria, us adonareu, que quan ereu ben petits, el que volíeu era veure colors, dibuixos, imatges i potser evitaveu trobar gaire lletra. La metodologia de la gramàtica-traducció és un antagonisme. Es basa en traduccions de textos i frases, amb manuals on no hi ha imatges. Avorrit, no? Per sort, jo gairebé no l'he patit. Aquest "gairebé" inclou les classes de llatí de Batxillerat. El llatí ha estat una llengua que mai m'ha acabat de convèncer, potser precisament perquè el mètode mitjançant el qual se m'ensenyava no m'agradava. Però pensant-hi una mica, potser seria difícil aplicar un enfocament comunicatiu o oral-situacional, tenint en compte que el llatí és una llengua morta, oi?

Jo considero que quan era més petita, els primers anys d'aprendre anglès a l'escola primària l'enfocament que utilitzàvem era el mètode directe, ja que a les classes ens basàvem molt en la conversa i la fèiem interactuant, veient vídeos o escoltant-ho. Això feia que nosaltres veiessim que aquella llengua servia, que era útil. De totes maneres, més endavant, ja a l'institut i quan ja teníem cert nivell vam passar a l'enfocament oral i situacional. Recordo que molt sovint començàvem les classes escoltant un listening, però després treballàvem el lèxic que es podia extreure d'aquella conversa, i gramàtica i exercicis d'omplir buits.

L'enfocament comunicatiu mai l'he viscut de primera mà. Potser he viscut alguna cosa que s'hi assembla amb el francès, amb la professora particular. En aquelles classes erem dues alumnes i ella ens incitava a interactuar molt i no ens basàvem tant en la gramàtica, tot i no deixar de fer-ne. No donava tanta importància als errors, sinó al fet que ens atrevissim a parlar i a utilitzar la llengua per qualsevol cosa (Est-ce que tu peux me prêter ton stylo? j'ai oublié le mien chez moi...). Així doncs, teníem certa llibertat a l'hora de parlar, podíem preguntar el que ens interessés, sempre que ho fessim en francès.

"De acuerdo que la gramática es esencial,
pero sólo si tiene como objeto la
escritura: privada de su objetivo,
 se convierte en un código estéril."
Amélie Nothomb

Altres enfocaments com ara el Silent Way o la Sugestopedia mai els he arribat a tenir. Suposo que hi fa el fet de ser mètodes poc estesos i coneguts, però no per això menys interessants. La veritat és que crec que el bon professor és aquell que és capaç de basar les classes en el mètode directe i l'enfocament oral i situacional, amb força càrrega comunicativa i amb algunes pinzellades de Silent Way. La idea de la Sugestopedia la trobo interessant, però crec que és més reservada a un públic especial o que busquin aprendre la llengua només oralment. I per acabar, dir que la gramàtica-traducció és el mètode que em sembla menys eficaç, pel fet que no et contextualitza la llengua i te la fa avorrir.

4a entrada: teories psicològiques

- Jo de gran vull ser música, vull ser psicòloga, vull aprendre llengües i vull ser professora. 

- Nena, tu vols massa coses i en aquesta vida no es pot tenir tot!

Els meus pares tenen tota la raó, no hi ha temps per tot. Però de ganes, no me'n falten. Avui, abans de redactar l'entrada, pensava que ensenyant llengües hi puc trobar una mica de tot. Puc ensenyar llengües que he anat aprenent fent servir la música com a eina de transmissió de coneixements i necessito tenir certes nocions de psicologia o si més no, tenir en compte que tracto amb gent.

Així doncs, la psicologia és un component important en l'àrea del llenguatge. De fet, els professors estan en contacte amb persones i això implica, necessàriament, tenir en compte la part "humana". Tenim sentiments, motivacions, emocions, inquietuds...i per aprendre una llengua cal tenir-ne ganes. 

A primer cop d'ull, quan penso en les meves dues llengües estrangeres, m'adono que he rebut teories lingüístiques molt diferents. Per una banda, l'anglès diria que l'he estudiat força a base de conductivisme i cert cognitivisme, tot i que alguna professora que recordo aplicava teories socioculturals, basades sobretot en la idea de la cooperativitat entre els alumnes, de donar-nos textos en relació a temes culturals i la participació en concursos sobre cultura anglesa (la Mar). Tot i això el que recordo de la majoria de professors és que no incentivaven als alumnes i, en conseqüència, nosaltres teníem un comportament força passiu a classe, amb pràctiques molt guiades, on hi havia pocs components que despertessin la nostra creativitat.

En canvi, amb el francès m'ha passat una mica el contrari. L'he après mitjançant teories humanistes i socioculturals. Les classes les recordo molt interactives i creatives. Les activitats que ens demanàven de fer eren més "obertes", amb respostes que no tenien perquè ser tancades o de si o no. A més a més, a cada classe s'introduïen elements culturals, i així apreníem en quin context s'emmarcava aquella nova llengua que apreníem i això ens permetia adonar-nos de la raó per la qual estàvem estudiant aquella llengua, podiem veure que allò ho feiem amb una finalitat. Per això considero que el francès són les meves maduixes, fruites que queden bé amb xocolada, amb nata o simplement amb sucre. I que sembla que són l'ingredient que dóna el toc a la macedònia. 

Considero molt més efectiu el mètode amb el qual vaig aprendre francès. Fer-ho interactiu, creatiu i dinàmic va fer que em motivés molt més a l'hora de voler aprendre la llengua. Escoltar cançons, mirar pel·lícules, llegir llibres, parlar de la cultura...definitivament és per això que vull aprendre la llengua, per parlar-la coneixent la cultura que s'hi amaga darrere.

3a entrada: teories lingüístiques

Sempre he sentit a dir, que la manera d'aprendre millor una llengua és viatjar al país on es parla. Però, i si no tens la possibilitat de fer-ho? És evident que per arribar a aprendre una llengua, cal un bon mètode d'aprenentatge, però quin és el millor? 

Recordo que, en el cas de l'anglès, sobretot als primers cursos de primària, era un aprenentatge més aviat dinàmic, un acostament a la llengua de forma divertida, engrescadora. Tot i això, tot el que apreníem, sovint no era processat, perquè es tractava de converses o frases que memoritzàvem i que amb prou feines sabíem què volien dir. 

Després de certa maduresa personal i lingüística, vam passar a l'estructuralisme, però en certs moments seguíem els passos de la gramàtica tradicional. Suposo que no es pot evitar haver de memoritzar en algun moment de l'aprenentatge d'una llengua...verbs: be-was/were- been, sing-sang-sung, etc; o bé vocabulari del cos, de la casa, de l'escola, etc. Tanmateix, la majoria de llibres es basaven en l'estructuralisme, on es donava èmfasi a la construcció d'oracions, omplir buits, etc.


En el cas del català i el castellà, el tipus de llibre de text que utilitzavem era molt semblant. Sempre hi havia un apartat de literatura, un d'ortografia, un de comprensió i un dictat, fins i tot. De totes maneres, com que suposo que els professors donaven per suposat que aquelles dues llengües les utiltizavam diàriament per comunicar-nos, no reforçàvem la part oral. M'atreviria a dir que en el cas de la llengua materna, a més d'haver aplicat un enfocament estructuralista, els professors també aplicaven el mètode de la gramàtica generativa, ja que sovint es donava importància al procés cognitiu, és a dir, a com compreníem les preguntes quan feiem comprensió lectora, a fixar-nos en les estructures dels textos, etc.

Si us he de ser sincera, com més he après és viatjant. D'aquesta manera poses en pràctica els coneixements que has anat adquirint al llarg de la teva vida i t'apropes a la cultura d'una manera natural, perquè en aquell moment en formes part. Això fa que entenguis moltes coses, que contextualitzis la llengua i la relacionis amb una gent i uns costums. I això no té preu. Suposo que la única finalitat per la qual estic estudiant llengües és per poder conèixer gent que pensa diferent, que tenen una manera de veure la vida molt variada i interessant i per compartir experiències. 

El meu primer viatge va ser a Anglaterra, l'any 2006, gràcies a un concurs que vam guanyar amb el meu insitut, gràcies a una professora molt bona que es deia Mar. Com a premi vam rebre tota la classe un viatge, gairebé tot pagat, a Huddersfield durant 10 dies. Després a quart d'ESO, gràcies a la motivació que em va transmetre aquesta mateixa professora, em vaig animar a presentar-me a un concurs d'oratòria a nivell de Catalunya, i no sé gaire com, vaig guanyar en la modalitat d'ESO: http://ense.gencat.es/cirel/orator/oratoria/07/index.htm. El premi va ser un viatge a Irlanda (Wicklow- Dublín) tot pagat, durant 15 dies. Aquell viatge em va obrir les portes, tant personalment, com lingüísticament. Més tard, a Batxillerat, van proposar un intercanvi amb Suècia a la gent que tenia millors notes. M'hi vaig presentar, i m'ho van concedir. Així que a primer de Batxillerat, emprenia una aventura a un país força gèlid, però molt interessant.

Viatjar ha estat la major font d'inspiració per aprendre la llengua i per desfer prejudicis que crees sobre la gent d'un país determinat. Com deia Einstein: "¡Triste época la nuestra! Es más fácil desintegrar un átomo que un prejuicio". Mica en mica t'adones que parlant llengües, pots accedir a llocs, gent i moments que et queden per sempre gravats a la memòria.