2a entrada (b): El kiwi i les maduixes

A mi quan era petita i em posaven un plat de verdura a la taula per sopar o bé em posava a plorar o a rondinar dient que no en volia de cap manera. Els meus pares em deien que si no m'ho menjava m'ho guardarien per l'esmorzar de l'endemà i que em tocaria menjar-m'ho. Més d'un dia m'havia trobat la verdura a la taula per esmorzar. Després d'haver-me passat dos o tres cops, preferia menjar-me la verdura tapant-me el nas que no pas trobar-me-la l'endemà per esmorzar. Mica en mica, la verdura m'ha anat agradant. Amb l'anglès em va passar una mica això, al principi no m'agradava, però mica en mica sembla que li he trobat el gust.
Les classes d'anglès les recordo força dinàmiques. Una de les cançons que dubto que mai pugui oblidar és la que deia així:

"head and shoulders, knees and toes, knees and toes. Head and shoulders, knees and toes, knees and toes". 

També recordo que feiem força obres de teatre i fins i tot les enregistravem. Malhauradament, aquestes gravacions no les he trobat per enlloc. Els primers escrits que tinc en anglès són de l'any 2000 i de les primeres coses que recordo que feiem a classe eren descripcions.


Després de l'anglès, a quart de primària vaig fer un tastet de francès. Vaig començar aprenent les coses bàsiques, com per exemple, les parts del cos (imatge de l'esquerre). Després d'haver fet aquell any de francès, en vaig tornar a fer un any a l'ESO, on vam aprofundir amb molts dels temes que ja havíem tractat a primària (imatge de la dreta). Així doncs, semblava que, tot i no estar estudiant la llengua de forma contínua, reprenia els temes que ja havia estudiat i els ampliava. I després d'això vaig a fer algunes classes amb la Mercè, aquella senyora de la qual ja us havia parlat a l'entrada anterior, la qual em va apropar a la llengua d'una manera més directa: escoltant música i llegint llibres. Musicalment, el francès va entrar a l'oïda gràcies a en Moustaki, un cantautor que vaig tenir l'oportunitat de sentir en directe en un concert al Palau de la música. Aquesta és una de les cançons més boniques, pel meu gust: "Ma liberté". El primer llibre que em vaig llegir en francès va ser el petit príncep, un llibre que em va marcar. Aquí teniu el meu capítol preferit, el sisè:

"Ah! petit prince, j'ai compris, peu à peu, ainsi, ta petite vie mélancolique. Tu n'avais eu longtemps pour distraction que la douceur des couchers de soleil. J'ai appris ce détail nouveau, le quatrième jour au matin, quand tu m'as dit:
- J'aime bien les couchers de soleil. Allons voir un coucher de soleil...
- Mais il faut attendre...
- Attendre quoi ?
- Attendre que le soleil se couche.
Tu as eu l'air très surpris d'abord, et puis tu as ri de toi-même. Et tu m'as dit:
- Je me crois toujours chez moi !
En effet. Quand il est midi aux États-Unis, le soleil, tout le monde le sait, se couche sur la France. Il suffirait de pouvoir aller en France en une minute pour assister au coucher de soleil. Malheureusement la France est bien trop éloignée. Mais, sur ta si petite planète, il te suffisait de tirer ta chaise de quelques pas. Et tu regardais le crépuscule chaque fois que tu le désirais...
- Un jour, j'ai vu le soleil se coucher quarante-trois fois !
Et un peu plus tard tu ajoutais:
- Tu sais... quand on est tellement triste on aime les couchers de soleil...
- Le jour des quarante-trois fois tu étais donc tellement triste ? Mais le petit prince ne répondit pas."