2a entrada (a): el suc de taronja i la poma

Sempre he pensat que anar a les esgolfes era un déjà vu que es prolonga fins que tu vols, fins que et canses d'estar fent glops de passat o bé d'embrutar-te les mans de pols acumulada. Sempre, per alguna raó o altra, hi acabo anant a parar. Sembla que aquest cop he pujat les escales de caragol per descobrir el meu passat lingüístic.

Primer aprenem a parlar i després escrivim. Hi ha gent que fins i tot mai arriba a poder escriure en la seva llengua materna per falta d’accés a l’educació i a l’alfabetització. Em sento francament afortunada de poder estar escrivint en la llengua amb la qual penso, somio i visc.

A la meva escola, al final de cada trimestre, feiem uns àlbums, amb molts dibuixos i colors (fet que m'ha fet pensar que és bo incentivar l'aprenentatge per mitjà de la creativitat) amb totes aquelles fitxes que havíem anat fent al llarg del curs. És allà on he trobat l'orígen de la meva escritpura, del meu aprenentatge lingüístic. El català, el meu suc de taronja, doncs, ja fou ben present des de ben petita. Calia que aprengués a relacionar els sons que jo produïa quan parlava amb unes formes concretes i per fer això calia anar pas per pas. Als laterals es mostren les imatges dels meus primers passos lingüístics (any 1995-1996). Primer calia aprendre la teoria i després posar-la en pràctica.

Resulta que tafanejant entre un munt d'àlbums i fulls escrits i pintats amb gargots, vaig topar-me amb una cosa curiosa. Abans d'haver començar a aprendre a escriure, ja se m'ensenyava a comprendre i a relacionar dibuixos amb paraules. Fins i tot, expressions en forma de comparació ("menjar com un porc"), com en la imatge de la dreta.

Després em vaig aventurar a escoltar cassets, a veure si per casualitat en algun d'ells hi havia alguna gravació meva. Després d'haver-ne escoltat uns deu, vaig trobar-ne un d'interessant. Era jo intentant llegir un dels llibres d'una col·lecció, el qual es titulava "titelles, fades i follets". La meva mare em gravava. Cliqueu aquí per escoltar la gravació

I mica en mica, a mesura que avançaven els anys, vaig anar fent camí i omplint la meva maleta de paraules i coneixements. Uns dels llibres que vaig utilitzar per aprendre llengua catalana eren d'en Josep Tió. En aquests llibres hi havia tot tipus de temes relacionats amb l'ortografia catalana i també hi havia un apartat de dictats.

Quan ja vaig haver après a escriure les lletres, és a dir, la cal·ligrafia, va aparèixer el castellà, la poma. Ambdues llengües eren estudiades paral·lelament, tot i que el català era la llengua amb la qual s'impartien les altres assignatures (matemàtiques, socials, naturals, música, etc.). Encara recordo ara l'accent català que teníem quan parlàvem castellà, sempre ha estat molt graciós. No podíem evitar delatar-nos amb la pronunicació de les "eles". Tot i això, recordo una professora que ens va dir que no era pas dolent que es notés l'accent i que probablement no aconseguiríem mai deixar-lo de tenir. 

I així, d'exercici en exercici, he pogut anar creixent lingüísticament i perfeccionant la meva llengua materna i la llengua amb la qual convisc dia a dia. A mesura que vas augmentant el nivell, els temes es van ampliant i a més d'ortografia fas sintaxi, literatura, etc.

Fou a la universitat quan em vaig adonar que conèixer molt profundament la teva llengua no és fàcil. Així que, a segon de carrera, vaig proposar-me exprimir les taronges per treure el màxim suc del català. Per això, em vaig proposar com a repte treure'm el nivell D i ho vaig aconseguir.