2a entrada (b): El kiwi i les maduixes

A mi quan era petita i em posaven un plat de verdura a la taula per sopar o bé em posava a plorar o a rondinar dient que no en volia de cap manera. Els meus pares em deien que si no m'ho menjava m'ho guardarien per l'esmorzar de l'endemà i que em tocaria menjar-m'ho. Més d'un dia m'havia trobat la verdura a la taula per esmorzar. Després d'haver-me passat dos o tres cops, preferia menjar-me la verdura tapant-me el nas que no pas trobar-me-la l'endemà per esmorzar. Mica en mica, la verdura m'ha anat agradant. Amb l'anglès em va passar una mica això, al principi no m'agradava, però mica en mica sembla que li he trobat el gust.
Les classes d'anglès les recordo força dinàmiques. Una de les cançons que dubto que mai pugui oblidar és la que deia així:

"head and shoulders, knees and toes, knees and toes. Head and shoulders, knees and toes, knees and toes". 

També recordo que feiem força obres de teatre i fins i tot les enregistravem. Malhauradament, aquestes gravacions no les he trobat per enlloc. Els primers escrits que tinc en anglès són de l'any 2000 i de les primeres coses que recordo que feiem a classe eren descripcions.


Després de l'anglès, a quart de primària vaig fer un tastet de francès. Vaig començar aprenent les coses bàsiques, com per exemple, les parts del cos (imatge de l'esquerre). Després d'haver fet aquell any de francès, en vaig tornar a fer un any a l'ESO, on vam aprofundir amb molts dels temes que ja havíem tractat a primària (imatge de la dreta). Així doncs, semblava que, tot i no estar estudiant la llengua de forma contínua, reprenia els temes que ja havia estudiat i els ampliava. I després d'això vaig a fer algunes classes amb la Mercè, aquella senyora de la qual ja us havia parlat a l'entrada anterior, la qual em va apropar a la llengua d'una manera més directa: escoltant música i llegint llibres. Musicalment, el francès va entrar a l'oïda gràcies a en Moustaki, un cantautor que vaig tenir l'oportunitat de sentir en directe en un concert al Palau de la música. Aquesta és una de les cançons més boniques, pel meu gust: "Ma liberté". El primer llibre que em vaig llegir en francès va ser el petit príncep, un llibre que em va marcar. Aquí teniu el meu capítol preferit, el sisè:

"Ah! petit prince, j'ai compris, peu à peu, ainsi, ta petite vie mélancolique. Tu n'avais eu longtemps pour distraction que la douceur des couchers de soleil. J'ai appris ce détail nouveau, le quatrième jour au matin, quand tu m'as dit:
- J'aime bien les couchers de soleil. Allons voir un coucher de soleil...
- Mais il faut attendre...
- Attendre quoi ?
- Attendre que le soleil se couche.
Tu as eu l'air très surpris d'abord, et puis tu as ri de toi-même. Et tu m'as dit:
- Je me crois toujours chez moi !
En effet. Quand il est midi aux États-Unis, le soleil, tout le monde le sait, se couche sur la France. Il suffirait de pouvoir aller en France en une minute pour assister au coucher de soleil. Malheureusement la France est bien trop éloignée. Mais, sur ta si petite planète, il te suffisait de tirer ta chaise de quelques pas. Et tu regardais le crépuscule chaque fois que tu le désirais...
- Un jour, j'ai vu le soleil se coucher quarante-trois fois !
Et un peu plus tard tu ajoutais:
- Tu sais... quand on est tellement triste on aime les couchers de soleil...
- Le jour des quarante-trois fois tu étais donc tellement triste ? Mais le petit prince ne répondit pas."

2a entrada (a): el suc de taronja i la poma

Sempre he pensat que anar a les esgolfes era un déjà vu que es prolonga fins que tu vols, fins que et canses d'estar fent glops de passat o bé d'embrutar-te les mans de pols acumulada. Sempre, per alguna raó o altra, hi acabo anant a parar. Sembla que aquest cop he pujat les escales de caragol per descobrir el meu passat lingüístic.

Primer aprenem a parlar i després escrivim. Hi ha gent que fins i tot mai arriba a poder escriure en la seva llengua materna per falta d’accés a l’educació i a l’alfabetització. Em sento francament afortunada de poder estar escrivint en la llengua amb la qual penso, somio i visc.

A la meva escola, al final de cada trimestre, feiem uns àlbums, amb molts dibuixos i colors (fet que m'ha fet pensar que és bo incentivar l'aprenentatge per mitjà de la creativitat) amb totes aquelles fitxes que havíem anat fent al llarg del curs. És allà on he trobat l'orígen de la meva escritpura, del meu aprenentatge lingüístic. El català, el meu suc de taronja, doncs, ja fou ben present des de ben petita. Calia que aprengués a relacionar els sons que jo produïa quan parlava amb unes formes concretes i per fer això calia anar pas per pas. Als laterals es mostren les imatges dels meus primers passos lingüístics (any 1995-1996). Primer calia aprendre la teoria i després posar-la en pràctica.

Resulta que tafanejant entre un munt d'àlbums i fulls escrits i pintats amb gargots, vaig topar-me amb una cosa curiosa. Abans d'haver començar a aprendre a escriure, ja se m'ensenyava a comprendre i a relacionar dibuixos amb paraules. Fins i tot, expressions en forma de comparació ("menjar com un porc"), com en la imatge de la dreta.

Després em vaig aventurar a escoltar cassets, a veure si per casualitat en algun d'ells hi havia alguna gravació meva. Després d'haver-ne escoltat uns deu, vaig trobar-ne un d'interessant. Era jo intentant llegir un dels llibres d'una col·lecció, el qual es titulava "titelles, fades i follets". La meva mare em gravava. Cliqueu aquí per escoltar la gravació

I mica en mica, a mesura que avançaven els anys, vaig anar fent camí i omplint la meva maleta de paraules i coneixements. Uns dels llibres que vaig utilitzar per aprendre llengua catalana eren d'en Josep Tió. En aquests llibres hi havia tot tipus de temes relacionats amb l'ortografia catalana i també hi havia un apartat de dictats.

Quan ja vaig haver après a escriure les lletres, és a dir, la cal·ligrafia, va aparèixer el castellà, la poma. Ambdues llengües eren estudiades paral·lelament, tot i que el català era la llengua amb la qual s'impartien les altres assignatures (matemàtiques, socials, naturals, música, etc.). Encara recordo ara l'accent català que teníem quan parlàvem castellà, sempre ha estat molt graciós. No podíem evitar delatar-nos amb la pronunicació de les "eles". Tot i això, recordo una professora que ens va dir que no era pas dolent que es notés l'accent i que probablement no aconseguiríem mai deixar-lo de tenir. 

I així, d'exercici en exercici, he pogut anar creixent lingüísticament i perfeccionant la meva llengua materna i la llengua amb la qual convisc dia a dia. A mesura que vas augmentant el nivell, els temes es van ampliant i a més d'ortografia fas sintaxi, literatura, etc.

Fou a la universitat quan em vaig adonar que conèixer molt profundament la teva llengua no és fàcil. Així que, a segon de carrera, vaig proposar-me exprimir les taronges per treure el màxim suc del català. Per això, em vaig proposar com a repte treure'm el nivell D i ho vaig aconseguir.

1a entrada: Jo i les meves llengües

Creativity is allowing yourself to make mistakes. 
Art is knowing which ones to keep.
Scott Adams

Les macedònies són unes postres plenes de diferents tipus de fruites; diferents colors, diferents sabors. Sembla que això també passa quan t’aventures a aprendre noves llengües. Cada llengua és una fruita de la macedònia, un color, un gust. El fet d’anar-la aprenent, et permet accedir a nous punts de vista, a maneres diferents d’entendre la vida i d’entendre una mateixa realitat que tots, al cap i a la fi, compartim. I un dia t’adones que, com més llengües introdueixes a la teva macedònia, més acolorida i gustosa és la vida. Suposo que és això el que m’ha dut al que sóc ara: estudiant de Llengües aplicades.

Aquest és un bloc que ens han demanat fer a l’assignatura de Ensenyament de llengües. Sempre m’ha agradat molt ensenyar, ja que trobo que al mateix temps que tu estàs oferint coneixement, els alumnes amb qui tractes també te’n proporcionen, és a dir, aprens al mateix temps que tu ensenyes. Considero que l’intercanvi entre alumne i professor és molt enriquidor i et permet créixer personalment. I que per dedicar-te a l’ensenyament cal tenir-ne passió, com qualsevol altra professió. És per això que no vaig dubtar ni un moment a l’hora d’escollir aquesta assignatura.

Per explicar una mica la meva macedònia lingüística, cal dir que jo visc en un poble de l’interior de Catalunya, més aviat petit. Això, i el fet que els meus pares són tots dos catalans, explica que la meva llengua materna sigui, sense cap mena de dubte, el català -el suc de taronja que lliga totes les fruites. Tot i això, he conviscut amb el castellà -la poma- des de ben petita. Els meus pares sempre han estat molt enfeinats i això va fer que contractessin una cangur, que resultà ser castellanoparlant, durant dos anys. Indirectament això ja va fer que des de petita, les meves dues llengües fossin el català i el castellà. Així doncs, aquestes llengües les vaig aprendre informalment, però va ser a l’escola on vaig començar a aprendre-les formalment. De totes maneres, la meva llengua vehicular era i és el català, tot i fer classes de llengua castellana en castellà i tenir una cangur castellanoparlant. Podríem dir, doncs, que sóc bilingüe.

Als sis anys, vaig començar a estudiar formalment una nova llengua: l’anglès -el kiwi de la meva macedònia. Era obligatori a l’escola i això va fer que al començament no m'acabés d'agradar. Mica en mica, però, vaig començar a agafar gust per aquesta llengua. Més endavant, a quart de primària vaig entrar en contacte, per primer cop, amb el francès (no tornaria a fer-ho fins a segon d'ESO). Era una llengua que sempre m’havia agradat i que tenia ganes d’aprendre. I això em va fer entrar la gana. Volia que el francès fos la maduixa de la meva macedònia. En plena adolescència, devia tenir 13 anys, vaig conèixer una senyora del poble que havia estat vivint força a França i que es va oferir a fer-me classes de francès. No sé ben bé fins a quin punt allò eren “classes” pròpiament dites. Era una manera curiosa d’aprendre una llengua. Si bé és cert que fèiem algunes lliçons de gramàtica, com vaig aprendre va ser escoltant música, llegint llibres i parlant. Tot plegat de forma força informal, però del tot divertida i efectiva, considero. Després d’un any d’haver fet algunes classes amb ella, ho vaig haver de deixar a causa de no tenir temps, ja que estava estudiant música, però vaig seguir estudiant pel meu compte (llegint, escoltant la televisió en francès, intentant parlar-lo...) fins que vaig arribar a la universitat, on vaig aprendre a escriure correctament, seguint l’ortografia i les normes de la llengua. D’alguna manera la universitat va ajudar-me a assentar tot el que havia anat aprenent informalment.

Where words fail, music speaks
Hans Christian Andersen

M’hauria agradat poder estudiar llengües fora de l’escola, poder començar-ne una altra o perfeccionar l’anglès o el francès, però jo vaig escollir fer música en lloc d’estudiar llengües, fet que em robava moltes hores a la setmana. Suposo que si hagués pogut fer llengües fora de l’escola ara tindria més nivell. De llengua catalana i castellana tinc nivell nadiu, de català l’any passat em vaig treure el nivell D. I d’anglès i francès no tinc cap títol oficial, però representa que de la primera tinc un nivell “advanced” i de la segona, també. Pel que fa a l'albafet amb el qual he estat escolaritzada, sempre ha estat l'alfabet llatí, sota el qual s'engloben les llengües que conec.

M’agradaria anar perfeccionant les llengües que tinc i seguir introduint fruites a la macedònia lingüística, una d'elles l'alemany, llengua que he començat a aprendre molt recentment. I, a més a més, m’agradaria molt aprendre àrab o xinès. La primera m’agradaria aprendre-la perquè és una llengua amb la qual convivim molt a Catalunya i que considero que em permetria ser més propera o entendre millor la gent que la parla i que conviu diàriament amb nosaltres. I el xinès, perquè penso que la història que té aquesta cultura, ha de ser fascinant.